Dardo Gómez, president del Sindicat de Periodistes de Catalunya:
“El principal damnificat per la precarietat dels periodistes és el ciutadà”
L’Estat espanyol és dels estats europeus on la precarietat laboral dels periodistes és més accentuada. Això és degut, entre altres coses, al fet que no disposen d’un Estatut propi per tal de garantir els drets dels professionals del periodisme, a diferència de la majoria dels altres estats europeus, un greuge que podria finalitzar aviat; però no només és això, sinó que és una confluència de diferents fets, tal com explica Dardo Gómez, president del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) i secretari d’organització de la Federación de Sindicatos de Periodistas (FeSP).
Segons Dardo, la precarietat en el periodisme ja comença a la carrera: “Els estudiants de periodisme, a la universitat, no fan pràctiques, treballen de franc i això ja els indueix a que la precarietat sigui una forma de treballar –i afegeix-: A més, en general, acaben la carrera amb una escassa informació laboral i desconeixent els seus drets”. Malgrat tot, Dardo explica que “actualment, hi ha 33.000 estudiants de periodisme a Espanya i, cada any, se’n llicencien uns 700 o 800, una quantitat difícilment assumible pel mercat, que es basa en la llei de l’oferta i la demanda” i això “encara fa més difícils els inicis”, perquè hi ha excedents de professionals. Aquest fet, pel sindicalista, “crea la sensació que, per començar a treballar, s’ha d’acceptar qualsevol cosa, per tal d’anar pujant en la professió, però això no acostuma a succeir” i el resultat és que “no s’aprèn a treballar i baixa l’apreciació del que un fa”.
Un cop al seu lloc de treball, el problema més important amb el que es troba un periodista no és el sou, sinó la precarietat laboral, ja que, segons Dardo Gómez, el periodisme no és una professió qualsevol: “Nosaltres treballem amb informació, que és un dret constitucional i, per tant, oferim un servei públic”. El president del SPC afirma que els periodistes tenen “l’obligació d’oferir informació, perquè aquesta és propietat del ciutadà” i això és el que “diferencia aquesta professió de les altres”. Malgrat tot, els periodistes es troben amb força impediments per tal d’oferir una informació veraç i, segons el sindicalista, “el principal damnificat per la precarietat dels periodistes és el ciutadà, que no té la possibilitat de rebre una informació de qualitat”. Per una banda, en Dardo afirma que els professionals “han de redactar una gran quantitat de notícies al dia, fet que impedeix el correcte procés d’elaborar la informació i contrastar les fonts”, i això fa que un diari estigui “ple de successos, no de notícies”. Una possible solució per resoldre-ho seria contractar més periodistes per mitjà, una acció que, si no es duu a terme “no és per manca de diners”, ja que, segons el president del Sindicat, “actualment, els mitjans tenen menys despeses i més ingressos que als anys ‘80”. Per altra banda, Dardo Gómez comenta que les pressions a que són subjectes és un dels altres grans problemes de la professió: “Rebem pressions des del Barça fins dels comerciants de les Rambles; però aquestes no són orquestrades, sinó consentides, ja que creuen que la informació és una propietat privada, no un bé públic”. A més, els polítics també volen “fotre-hi cullerada (sic)”, tal com recorda el sindicalista que ha passat en diferents situacions: “En el cas del Carmel o a les ràdios locals, moltes d’elles controlades per Ajuntaments”, però quan la situació fou més greu va ser en l’etapa del PP, quan “es tocà fons” arran de diferents episodis, “com el de l’11-M o quan TVE fou multada per mentir i el cap d’informatius continuà en el seu càrrec”. Un altre exemple de pressió política són els blocs electorals, que segons Dardo Gómez significa que “els polítics no confien en la capacitat professional dels periodistes” i és una “burrada inadmissible (sic)” que pot donar situacions com una que explica el president del SPC: “En unes eleccions per la Generalitat, TV3 va estar tres minuts en una plaça buida on plovia i s’havia anul·lat l’acte de CiU, tan sols per cobrir el temps que la coalició tenia assignat”. Nogensmenys, Dardo denuncia els passos que s’estan realitzant per equiparar informació i entreteniment: “Per què abans de veure el Temps hem de presenciar un terratrèmol o un incendi en algun lloc de la Terra?”, es pregunta en Dardo, que afegeix, arran dels col·leccionables oferts per la premsa: “Cada cop manen més els directors de màrqueting que els de la professió”.
Malgrat tot, la reivindicació més immediata dels periodistes és l’obtenció de l’Estatut del periodista que, en paraules del sindicalista, “ha de regular els drets i deures del periodista i el dret a la informació del ciutadà”, així com les “relacions de treball del periodista”. Una de les mancances del marc actual, segons el president del SPC és que “llibertat de premsa no és llibertat del periodista per informar veraçment, sinó de l’empresa per treure diaris o butlletins electrònics, que no té res a veure amb independència del periòdic, ja que el periodista no té armes per denunciar l’empresa quan aquesta està mentint i, com a molt, pot fer objecció de consciència”. L’Estat espanyol és un dels pocs d’Europa que no té Estatut del periodista, ja que “Itàlia el té des de fa 30 anys, França, des de fa 46, Argentina, des de fa 40...”, recorda Dardo Gómez. El 22 de novembre passat entrà a tràmit el projecte d’Estatut i pot ser que sigui aprovat “a finals d’any”. Aquest projecte, segons afirma en Dardo, recull “més o menys” les seves reivindicacions “pel que fa a les televisions, mitjans informatius entesos com a servei públic, contra allò liberal...”. Així doncs, el president del Sindicat reconeix que, “amb el canvi de govern a la Moncloa, hi ha hagut canvis i el nou govern s’ha compromès a realitzar-ne més”. El sindicalista exemplifica la importància de l’Estatut del periodista: “Si a Itàlia no hi hagués hagut un Estatut del periodista, Berlusconi hauria arrasat a les darreres eleccions regionals, ja que controla gairebé tots els mitjans de comunicació, però ara té frens”.
En aquest context, Dardo Gómez reivindica el paper del Sindicat de Periodistes, la feina del qual és “informar dels drets i deures que comporta la professió” i “defensar els drets laborals i professionals del periodista”. El president del Sindicat posa especial èmfasi en aquest doble dret, que, segons afirma, és “indivisible”: “Nosaltres lluitem per una feina digna i pel dret a informar veraçment”. Dardo Gómez recorda que, abans de l’aparició dels sindicats de periodistes. “gairebé no hi havia indemnitzacions” en els casos d’acomiadaments improcedents o per abús o apropiació de la feina, però, ara, amb els advocats especialitzats de què disposen, guanyen “gairebé tots els casos, ja que les empreses vulneren constantment la llei”. Amb l’Estatut del periodista, el sindicalista creu que els drets del periodista encara seran més clars i confia poder integrar a tots els col·laboradors sense contracte a les negociacions per les millores de les condicions laborals: “Aquesta és una plantilla no reconeguda, que no s’ha integrat en l’estructura de l’empresa ni en els seus horaris, però que treballa sota la seva direcció”. Aquests col·laboradors, segons Dardo, “realitzen el 80 o 90% d’algunes revistes, com el “Hola” o el “Lecturas”, i cobren preus miserables per reportatge”.
Tanmateix, el president del SPC ens reconforta dient que Catalunya, comparat amb la resta de l’estat, és “un petit oasi” i explica: “A Madrid, els mitjans estan molt polititzats i hi ha barricades; a la Rioja tots estan controlats per empresaris de la immobiliària; i a Marbella són propietat de les màfies”.
